Combo anti-stress
Al final no hi ha res millor per desconectar de la feina que sortir de festa. Hi ahir, sortir de festa va ser comparable a còrrer una marató.
Tot va començar sortint de casa a les 18:00 per anar a la sala Apolo, on feien un concert de punk que es deia, com si de una premonició es tractés, The Eastpak Antidote Tour. I dic premonició perquè per un lloc, aguantar el ritme que duia la gent al barullo que s’acostuma a crear al mig de la sala havies de ser tant resistent com una motxilla eastpak, i en segon lloc, perquè era l’antídot a tota una setmana de feina.
Van tocar No Childer, The Unseen, Randy, Flogging Molly i Millencolin. Tot i que vaig anar al concert per matar el gusanillo teenager de veure Millencolin (i per fi escoltar en directe Losing Must), els millors de pallissa van ser Flogging Molly, una banda de punk Irlandes que mesclen els ritmes frenetics de la guitarra elèctrica i la bateria amb el sons tradicionals del violí i la flauta, amb un rajolinet de cervesa Guiness. Com he llegit a una entrevista seva:
To us CD’s are a vehicle, shows are where it’s going.
I a la sortida del concert, a les 24:00, ens vem dirigir cap a Marina, fent una parada de “habituallamiento” al McDonalds. Després de passar pel bar coyote (que poc té a veure amb la película), vem anar al Razz i no en vem sortir fins les 6 de la matinada. Així que van ser més de 12 hores de festa fora de casa i avui, això sí que ho puc dir, estic rebentat!
November 13th, 2005 at 18:39
poc més a afegir…
efectivament el directe de floggin molly és dels millors que he vist mai. tot i que anava molt especialment pels meus admirats millencolin, l’actuació de floggin molly va aconseguir per una banda que la dels suecs millencolin em semblés descafeinada, i per altra banda, que 4 cançons abans de que acabés aquest últim concert estigués tant reventat que hagués d’anar a descansar al fons de tot jeje
en el meu cas també ha estat una proba de resistència pel meu cos. tot va començar divendres fent feina, amb 3 hores d’alemany, amb un partit de futbol on erem només 5 i finalment de festa fins les 7. i ahir l’eastpack antidote tour al màxim. resultat: com ja he dit, acabar reventat 4 o 5 cançons abans de que acabés l’últim concert, i haver dormit avui 14 hores. (sé que em vaig rajar i no vaig ser capaç ni de donar un pas més per anar a razz, però no m’arrepenteixo jejeje)
menció especial a la cançó the ballad de millencolin (la lenta amb guitarra espanyola), que em va alegrar molt sentir. sempre em porta i em portarà molt bons i molt dolents records.
i perdoneu-me, però m’agrada tant aquesta cançó que em veig obligat a posar la lletra…
“The Ballad”
The last selection in the ballgame.
Does never get a pass.
“Not appreciated’s” just his first name.
He’s the scapegoat of the class.
There are no friends to cheer him up and
no girls, no sweet romance.
It’s impossible to expand,
when you never get a second chance.
Do you know, who’s that guy, who’s all alone?
Do you care enough to see? He’s in pain and misery.
He’s not going to the school-prom.
He said he had the flu.
Trumped-up excuses he told his mom.
-I’m safer here with you.
She told her son. -Someday, they’ll all be
sorry for mistreating you.
Don’t be afraid my son and trust me.
-You’ll be someone they will look up to.
Do you know, who’s that guy, who’s all alone?
Do you care enough to see?
He’s in pain and misery… Do you care to see?
Do you know, who’s that guy, who’s all alone?
Do you care enough to see? He’s in pain and misery.
November 14th, 2005 at 12:16
Aquesta cançó em recorda en certa manera a lo que va dir en el seu dia en Bill Gates (em sembla que va ser ell):
“Fes-te amic dels nerds perquè algún dia seran els teus jefes”
;)
November 14th, 2005 at 12:46
Molt bo!
Retro però guapo. El diseny a lo Mario Bros del blog…. jeje bons temps.
Millencolin tb es de la meva epoca teenager… els vaig disfrutar un temps, pero ara ja no se si podria anar a veure’ls i passar per tot el monton de teenagers donant cops i liant-la tant (como yo solia hacer vaya…).
Salut!
Carles
November 14th, 2005 at 13:42
Jejeje
El tema del blog és un petit tribut a una de les influències més grans de la meva infantesa.
I a més, va bé anar canviant de disseny de tant en tant…
November 14th, 2005 at 20:13
Recomiendo un blog nuevo que he descubierto: Freakonomics Blog. Escriben dos jovenes economistas mundialmente famososs sobre cuestiones aparentemente cotidianas pero aun asi paradojicas; lo interesante es que tienen opiniones bastante radicales.
November 14th, 2005 at 20:15
Sobre el nou diseny del blog:
Los hubo mejores.