El fons de pantalla de l’ordinador que escric (el de l’Ana) és una foto nostra de les Bahames. El cas és que si te la mires en detall, es veu que la meva dieta al principi de l’erasmus ja havia fet els seus efectes i el fet de que no havia començat a jugar a futbol encara, feia que jo fos una mica més “dens”.

Especialment durant els primers mesos, encara que vaig intentar menjar tot lo sa que vaig poder, no vaig poder rebaixar una tasa de consum de mcdonalds de dos cops per setmana (tenint en compte que hi ha 21 àpats a la setmana això significa una mica menys del 10% del meu consum). Però perquè enganyar-nos… tot lo que menjava era, en resum, fast food.

Conscient de que la meva dieta no era la més adequada, vaig decidir no pesar-me en els primers mesos, per no obsessionar-me i deixar via lliure al “disfrute” d’una ocasió única a la vida: menjar guarrades 24/7. Però fins i tot a un friki del bigMac com jo, 2 mesos de fast food constant és massa. I potser per això, quan vaig tastar el primer plat d’arros blanc amb un bistec les meves papil·les gustatives van experimentar un viatje psicodèlic similar als del Rei del Tast.

Però la combinació de una dieta al més pur estil mediterrani, amb una marcada influència autòctona (mayonesa helmans i les french fries), i l’esport han fet que fins i tot m’hagi aprimat 3 kilos de pes sobre el meu pes inicial d’abans de marxar de barcelona. Ara peso 145 lbs, que la calculadora del google considera que son una mica més de 65kg.

Sobretot considero esencial en la meva pèrdua de pes a que menjo menys quantitat de menjar que acostumava a menjar a casa, i faig molt més esport. Però segueixo permetent-me aquells petits luxes gastronòmics poc aconsellables com un que he descobert recentment: les patates fregides Lays sucades en salsa de formatge cheddar fos per nachos!