FA uns anys vaig jurar-me a mi mateix que faria qualsevol cosa per evitar que algú tornès a passar pel calvari de treure’s el carnet de conduir. L’examen teòric va ser especialment fatal en termes d’autosestima i seguretat personal. Sospendre’l tres cops seguits (amb un fallo per sobre del màxim permès) desanima a qualsevol.

Així que aquest matí no em debia trobar gaire bé del cap quan, com qui no vol la cosa, mentre feia la bogada, he decidit que avui hem treuria el carnet de conduir americà. L’Oriol feia uns dies m’havia donat el llibret de teoria (considerablement més breu que la “biblia” del codi de circulació espanyol) i mentre alternava rentadores amb secadores he llegit el conjunt de normatives i consells que el Bureau of Motor Vehicles considera necessaris per poder conduir. Així que he anat aquesta tarda a respondre les 40 preguntes test, amb la dificultat afegida de que aquí no utilitzen el sistema internacional de mesura.

Poca broma, no és tan senzill quan et pregunten quina és la distancia que recorre un camió de 20000 lliures de pes quan va a 55 milles/hora i frena de cop. Evidentment les respostes són distàncies en peus, no en metres. Durant tota la tarda he estat recordant el malson de l’examen teòric espanyol. Academies, llibres, hores de testos on-line… i pretenia avui aprovar havent llegit el llibret mentre plegava samarretes?

Doncs si. He aprovat. Amb un fallo a la secció de senyals de transit. Així que en dues setmanetes tindré el meu learning permit i d’aquí dos mesos podré fer l’examen pràctic. Potser lo millor de tot ha estat el fet de poder fer l’examen teòric (el papeleo, examen de vista i foto carnet tot inclós en el procès) com qui no vol la cosa. Ha estat com anar al super, demanar número a la carniceria i esperar a que et facin la carn picada.