Dimecres a la nit vaig arribar al Lone Star State (Estat de la Estrella Sola): Texas. Ben aviat vaig poder tastar l’amabilitat dels Texans ja que un amic de l’Ana, en Dave, em va recollir a l’aeroport i ens va dur a la residencia de l’Ana. Feia temps que volia visitar The Castilian i l’habitació va resultar ser més petita de lo que aparentava per la webcam. Tot i això, les vistes al campus i la cafeteria eren immillorables! Com a primer aproach a la vida universitaria d’Austin, vem sopar al Jester, la tercera residència més gran del món (amb el seu propi codi postal, policia i cos de bombers).

El cansament del dia va fer que aquella nit ens quedessim a casa… ens esperava un dia dur i, efectivament, el dijous no va defraudar. Malgrat llevar-nos amb una lleugera boirina, la fresca d’Austin no es comparable als gèlids vents d’Indiana, i després de que l’Ana tornés del seu exitós exàmen pràctic de golf i de la seva presentació, vam recòrrer els voltants de la residència. No sé si era la humitat, l’ambient clarament més tropical que Purdue o l’estil colonial dels edificis universitaris, però alguna cosa fa que Austin sigui una ciutat acollidora i molt més atractiva que West Lafayette. I la seva vida nocturna, que vem tastar aquella mateixa nit, va destapar l’altra cara de la ciutat: les llums de colors, la música i els estudiants de festa recorrien els carrers (ara peatonals) i despertaven el veritable esperit universitari d’Austin.

Després de dormir fins les tantes el divendres, el nou objectiu del dia era l’organització de la festa d’aniversari de l’Anna, la noia austríaca que vaig coneixer a les Bahames. Els austríacs viuen en uns apartaments a 15 minuts en bus fora del campus i disfruten de piscina i camp de Volleyball platja. Ja començava adonar-me de que estudiar a Austin pot suposar una experiència increible. La mescla de cultures és impressionant. Trobes gent de pràcticament tot centre i sud amèrica i els propis texans es poden considerar diferents als altres americans. La tarda la vem passar a la piscina i jugant a volley; la nit fent la típica barbacoa i sopant a la terrasa del complex d’apartaments i celebrant els 22 anys de l’Anna.

Dissabte al matí vem decidir visitar una mica més de campus i mirar de visitar el campanri de la universitat, però degut a que només es pot fer seguint uns tours determinats i a unes hores determinades vem decidir que prefeririem anar a visitar el State Capitol. El capitoli d’Austin és el capitoli més alt de tots els EEUU i es impressionant veure’n la cúpula des de l’interior.

Pel matí, a l’hora del brunch (esmorzar + dinar), el grup de mexicans, guatemaltencs i puertoriquenys ens van convidar a jugar un partit de futbol als camps universitaris d’Austin. Un cop més, el futbol ha resultat ser una manera de conèixer gent. Després del futbol, vem fer algo que feia temps que esperava. L’Ana sempre em deia que pràcticament cada tarda quedaven amb els seus amics a l’Starbucks de davant de la seva residència per prendre un café i parlar. La terrassa del local, les taules i les sombrilles son un lloc ideal per passar la tarda i esperar a l’hora de sopar xerrant i rient amb els amics. Tenint en compte que diumenge al matí havia de marxar relativament dora, amb l’Ana vem decidir deixar els concerts en directe que pots trobar a qualsevol local al centre d’Austin per mirar una película a l’habitació. Sempre s’ha de deixar alguna cosa per tornar, no?

Avui al matí he pogut conèixer finalment al Brendan, el famós amic de l’Ana que l’ha ajudada durant l’intercanvi. Li hem d’agrair també que ens portès a l’aeroport on he agafat l’avió de tornada a Indianapolis, avió on ara mateix estic escribint aquest post, intentant recordar aquests magnífics 5 dies a Austin. Conclusió? Austin és increible i crec que és una universitat on podria haver estudiat perfectament tota la carrera, però on fer un intercanvi és definitely incredible. No us perdeu les fotos!

1. Edgar Says:
   April 26th, 2005 at 18:52

   Me’n alegro que t’ho hagis pasat tan bé amb l’escarxo (no cambiaré mai xDDD), perquè us ho mereixe-ho. Per cert, quina embeja que em dóna el temps d’Austin.

   Molts petons, fins aviat!!!