Wake Up Pau!
Ja torno a ser a l’habitació i encara no em faig a la idea de que fa una setmana exactament estava nerviós pel fet de que anava a anar fins a Indianapolis per agafar un avió cap a Florida, d’on sortiria un creuer cap a Freeport, Grand Bahama. Veuria a l’Ana (despres de dos mesos), coneixeria a tot un grup de gent (el Phil, l’Anna, el Herwig i el Flo) i també em retrobaria amb en Miki (company d’aventures per terres americanes!).
Encara tenia l’experiència recent de la meva odissea anterior i això em feia tenir una mica de por respecte a si arribaria o no al meu destí. Em podrien haver passat mil i una coses. Primer no vaig reservar a l’autocar que em porta a Indy (Indianapolis) i per sort vaig ocupar l’ultim lloc que quedava lliure. Despres no se si cumplia un dels requisits de compra de viatges per internet de yahoo (em demanava que fos un resident dels EEUU, i jo ho soc, pero temporal). No sabia si el bitllet a Fort Lauderdale que havia comprat era el Fort Lauderdale de Florida (a EEUU tenen el costum de repetir els noms de les ciutats). Per sort no va passar cap cosa dolenta, al contrari, al migdia vaig arribar a Fort Lauderdale i va començar un gran viatge!
Després de l’emocionant retrobada amb l’Ana i de un sopar romàntic a un Sushi Bar Excelent (impressionant… nomes de pensar-hi se’m fa la boca aigua) vem haver de matinar per agafar el creuer. En Flo, un dels austríacs, havia oblidat un dels seus papers d’immigració i no el van deixar marxar, però l’endemà el va aconseguir i va arribar a les Bahames sense problemes. Al creuer ja es respirava l’ambient de festa i les ganes de fer bogeries dels americans, que com els mexicans que intenten entrar als EEUU, ells sembla que en fugen per fer tot allò que tenen prohibit a casa seva.
L’arribada a Freeport em va donar la mateixa impressió que em donaria la resta de la illa: aigues cristallines i palmeres verdes, però cases fetes malbé i arbres caiguts. Al día següent l’Ana em va recordar que al setembre hi va haver una serie de huracans que van devastar l’illa. Els efectes encara es veuen: pins literalment doblegats o partits o arrencats del terra, quasi tota casa esta en reparació (sobretot els teulats) i no hi ha casa a primera linia de mar que tingui les valles i el jardi amb alguna que altra destrossa significativa. Una llàstima… i això que estàs allà i et dona la sensació de que res no pot perturbar la calma de les aigües cristallines i la sorra fina blanca.
Pel que fa a la nit, l’illa es transformava i el ron corria amunt i avall, els dolars volaven i els taxistes feien l’agost. Els americans es deshinibien i nosaltres ens ho miravem amb cara d’incrèduls. Mireu les fotos per més detalls!
Suposo que penjaré algun post més referent al viatge… ara són les 00:30 i estic valdat. He escrit aquest post perquè veieu que estic viu i que ja podeu gaudir de les fotos!
PS: Tinc la impressió de que demà em llevaré i m’adonaré de que he despertat d’un somni magnífic!
March 22nd, 2005 at 13:16
m’alegro molt de que tot hagi anat tant bé. et faria mil comentaris sobre les fotos, però m’hi estaria hores jeje. bueno, m’has confirmat que les llegendes sobre lo paradisiac de les bahames és cert, i de pas m’has fet descubrir que la festa de les bahames mola… sobretot els wet shirt contests!!!!!!!! jajajaja
que segueixi anant tot molt bé mestre
March 22nd, 2005 at 18:36
Negro… para mi que lo soñastes… playa, sol, palmeras (¿palmeras?) y… no-bikinis! Para ser sincero… prefiero Alaska… ¿¿¿???
Eso si… ya utilizaste tu viaje comodin post-4 años de duro trabajo…
Abrazo y suerte en la vida real
March 23rd, 2005 at 09:41
axi magrada pau posante morenet i fen cubates…com trobu a falta l sol i ls cubates!!!cuidat i malegru qye aqest cop no tinguesis problemes am l viatge.
March 21st, 2006 at 23:27
[…] Fa exactament un any tornava del meu springbreak magnific amb l’Ana. Quins records! […]